Tailàndia

Publicat el 08/09/2011 per mirantelmon

Ens endinsem en aquest nou país, Tailàndia, per la porta gran de Bangkok.

Ens llancem de cap a la cultura asiàtica. Aquesta gran megalòpolis repleta de cotxes i gent ens atrau durant varios dies. Entre ells vam visitar El Gran Palace, residència del reis, Wat Phra Kaew, on hi ha el buda d’esmeralda més reverenciat de Tailàndia i What Pho, que conte el buda reclinat més gran de Tailàndia representant el pas de buda al nirvana.

A Tailàndia hi ha molt tradició de menjar al carrer, dones trempades amb ganes d’estendre les seves receptes monten les seves rudimentàries cuines en mig de qualsevol inimaginable racó. Fins i tot hi posen taules i cadires pels comensals. Hem de dir que tot el que hem menjat ens ha encantat i que a cada racó et sorprèn un nou menú a un preu molt assequible.

Per desplaçar-nos per la ciutat a part dels trens “aeris” una altre transport molt útil son els “tuk tuks”. Una moto-tricicle tunejada a l’extrem on hi poden caber de 1 a 45.000 persones, nosaltres el vam emplenar fins a 6. Tot i la mala fam dels conductors, que se l’han ben guanyat, encara pots trobar algun honest sabent tu el preu real del trajecte. Les estafes son molt variades però bàsicament o t’intenten cobrar molt més pel trajecte o et cobren molt poc i et porten a restaurants o botigues on les compres surten cares. Es divertit i un esport de risc deixar-se portar a traves del caos circulatori de la ciutat amb ells.

A Bangkok ens retrobem amb el nostre cosí, en Gerard, acompanyat de 2 amics, en Robert i en David. Amb ells vam anar al mercat de Chatuchak el mercat més gran del món, amb més de 10.000 botigues. Els venedors passen tot el dia a la parada aixi que els pots veure fent les seves feines diàries com si de la seva llar es tractes; mengen, fan la migdiada, es fan la manicura, s’afaiten, etc. Ens va impactar la quantitat de coses que s’hi venen. Especialment els animals tant per de companyia com per menjar.

Per tindre unes vistes panoràmiques de la ciutat, a la nit, vam anar a fer una copa a un dels bars que hi ha a l’ultim pis dels gratacels. Vam anar al Sky Bar situat a l’edifici State Tower en el vertiginós pis 63. Un magnífic lloc per veure desde les altures la ciutat il·luminada de nit.

Ens despedim dels nostres amic i ens retirem a l’illa de Kho Tao per passar uns dies de sol i submarinisme. Ens tornem a meravellar amb la vida subaquàtica que no ens deixa de sorprendre. En aquest cas com a menció especial gaudim de la visita d’una llaminera tortuga. L’illa esta envoltada d’uns paisatges genials, entre illes selvàtiques muntanyoses.

Després d’uns dies sota l’aigua anem a Prachuap Khiri Khan un tranquil poble de pescadors emplaçat en un torç de costa vigilat per muntanyes enmig del mar. Aquí vam aprendre a resar en els temples budistes gracies a un simpàtic nen i vam veure de ben aprop la vida quotidiana dels tailandesos.

Fem una visita cultural de varis dies a la ciutat de Ayutthaya. Una ciutat antigament capital del regne de Ayutthaya repleta de temples i símbols molt importants pels budistes. La ciutat té un ritme especial ja que esta envoltada de varis rius que marquen la seva geografia.

Pugem fins al nord del país per conèixer Chiang Mai, amb la seva oferta cultural. Aquí ens perdem pels seus carrerons plens de vida i traiem el cap pels antics temples de la ciutat. Tenim l’oportunitat d’assistir a un moment important i personal dels tailandesos. Els monjos budistes es lleven de matinada per anar a recollir les ofrenes que els hi fa la gent, de menjar o diners, per que puguin viure i ells en agraïment els beneïxen amb uns cants molt especials. Com deia buda qui dona de menjar a un monjo tindrà una llarga vida.

Busquem refugi de la pluja al porxo d’un temple, coincidim amb un monjo budista i xerrem força estona del budisme i la vida al monestir. Aquí veiem l’oportunitat per ser beneïts.

Ens endinsem a la ciutat de Sukhothai. En aquesta ciutat hi ha l’antiga ciutat del regne de Sukhothai el que es considera l’historia antiga de Tailàndia. Vam llogar unes bicicleta per poder visitar diferents temples i monuments passant un agradable dia en un ambient tant històric.

Per anar fent camí cap a Cambodja parem a la ciutat del nord-est, Nakhon Ratchasima. La zona del nord-est una mica apartada de la ruta turística, es coneguda per la amabilitat de la seva gent i per la gran quantitat de xinesos que hi viuen.

D’aquí continuem fins a la frontera amb Cambodja. Deixem enrere un país que ens ha obert les portes d’Asia donant-nos un tast del que ens espera els pròxims mesos. Amb el record d’antics temples, menjars a l’atzar, mercats histèrics, ciutats vibrants, paisatges hipnotitzants i rialles tailandeses diem adéu i gràcies a Tailàndia.

Khau khun krap, Khau khun ka!!

Publicat dins de Tailàndia | Etiquetat com a , , , , , , | 6 comentaris

Indonèsia

Publicat el 31/07/2011 per mirantelmon

Amb un vol de sis hores desde Austràlia molt amortitzat ja que aprofitem per fer una bona becaina ens plantem a un nou país, Indonèsia.

D’aquest vast país format per més de 17.000 illes decidim visitar-ne una a fons, Bali. A diferència de la resta d’Indonèsia on la religió és l’islam, una gran part de Bali és hindú. Practiquen un hinduisme balinès, molt particular.

Només posar els peus a terra ferma ja notem una gran canvi. La olor és diferent, res semblant al que havíem notat fins ara. Fa molta humitat acompanyada de calor. També notem diferències en els faccions de la gent que ens anuncien l’entrada a Àsia.

La primera ciutat que coneixem és la bulliciosa Kuta, repleta d’hotels, bars de nit i souvenirs. Ens impacta la vida que hi ha als carrers. El trànsit és dens i variat ja que hi circulen a la mateixa calçada cotxes, bicis, moltes motos i vianants en totes direccions. La manca de semàfors converteixen les cruïlles en una dura prova de supervivència. És força caòtic.

A tots els establiments hi ha un membre del simpàtic personal dedicat exclusivament a captar clientela. Fan molt bé la seva feina ja que no deixen passar a ningú per davant sense ser informats de les ofertes de la botiga. A tot aquest ambient efervescent no poden faltar els famosos moto-taxis que criden efusivament els seus clients desde qualsevol distància amb el seu a característic eslògan: thranspooooooirt!!!!!!
Arriba un moment que ja no saps n’hi d’on venen els aguts reclams.

Les ganes de descobrir llocs idíl·lics ens porten a visitar la desconeguda i meravellosa platja de Balangan. Més d’un local ens confessa que és la millor de l’illa. Baixant unes empinades escales ens plantem a la rocosa, selvàtica i tranquil·la platja. Lloguem una cabanyeta davant del mar on podem sentir constantment la força del mar de Bali. La marea puja i baixa i durant hores inunda les escales de la cabanya elevada. La platja a part de la seva bellesa també és popular per atrevits surfistes que busquen l’onada perfecte.

Visitem el fotogènic temple de Ulu Watu. Un temple hindú d’arquitectura balinesa construït en un precipici al costat de l’oceà que l’envolta d’un encant especial. És casa d’una gran família d’entremaliats monos que intenten robar qualsevol cosa que els hi cridi l’atenció, com ulleres, carteres, ampolles d’aigua, joies, gomes de cabell…sovint se senten els crits d’alguna víctima japonesa. Durant la posta de sol al temple, gaudim d’un espectacle de dansa balinesa on els actors van pintats i disfressats d’estranys personatges. Hi han diferents personatges que es barallen per una princesa i durant tota la representació estan acompanyats per un grup d’homes que fan uns càntics molt peculiars.

No ens agradaria perdre’ns la mística ciutat de Ubud al centre de l’illa. Hi arribem amb l’ajuda d’una moto que hem llogat per la nostre aventura balinesa. Durant el trajecte coneixem l’amabilitat i simpatia dels ciutadans de l’illa ja que gràcies a les seves indicacions arribem sense perdre’ns massa estona. És una ciutat molt visitada que manté vives les seves tradicions. És fàcil veure les dones fent ofrenes buscant prosperitat als seus petits temples a prop de casa o inclús davant la botiga. La ciutat està envoltada per camps d’arròs i petits tallers d’artesans amb un aire molt relexant.

Ens posem les bambes i caminem entre els camps d’arròs i petites viles dels voltants. S’hi respira molta pau però és trencada pel xiuxiueig d’un grup de més de trenta dones. Ens acostem curiosos per intentar esbrinar de que es tracta. Les dones vam guarnides com si d’una cerimònia balinesa es tractes; camisa d’encaix, sarong (tela llarga enrotllada a la cintura) i un mocador fent de cinturó.

Contentes i delicades preparen verdaderes obres d’art per fer servir com a ofrenes en una proper cerimònia. Ens expliquen que d’aquí uns dies tenen una cerimònia important al seu temple i amb arrós, flors, fulles de palmera i altres materials preparen l’esdeveniment. Les acompanyem, amb el seu permís, durant una estona observant les seves creacions.

Per acabar bé el dia i intentar relaxar els nostres cossos desprès de la caminada de campionat, decidim posar a prova la popularitat dels massatges balinesos. Desprès d’una hora de massatge complert, de cap a peus, traiem la conclusió que els massatges balinesos es mereixen la bona reputació que tenen.

Ens endinsem encara més al centre del país per conèixer la bonica localitat de Munduk. L’entorn és muntanyós, verd i amb freqüents precipitacions. Aquí coneixem l’Agi, la propietària de la caseta que lloguem amb unes vistes a les muntanyes indescriptibles. Al dia següent ens convida a la cerimònia que organitza la seva família en el seu temple. En aquesta ocasió és una cerimònia dedicada a l’aniversari del temple i al metall. És comú que les cerimònies tinguin un objectiu. Celebrant-la beneïxen tot el que estigui fet de metall, desde la moto que els ajuda a desplaçar-se, electrodomèstics que faciliten les feines de casa a eines del camp…

El temple està envoltat de selva i és molt antic. Per arribar-hi s’ha de sobreviure a una forta pendent convertida en un tobogan de fang per les recents pluges. És admirable la destresa i elegància de les dones de caminar-hi sense caure mentre sostenen les immenses ofrenes al cap.
Ve molta gent i el temple queda petit. La nostre presència és molt ven acceptada pels assistents que ens miren curiosos. Ens sentim afortunats de poder assistir a un esdeveniment tan comú i íntim de la vida dels balinesos.

Ens acomiadem de l’Agi i la seva encantadora família per posar rumb a Lovina, una localitat costera al nord del país. L’esnórquel ens ensenya la varietat de corall i peixos que hi ha i ens venen ganes de veure’ls de més aprop. Aixi que contractem un bateig de mar a l’illa protegida de Pulau Menjangan. Al·lucinem amb la gran barrera de corall que visitem, on es fa difícil processar tanta informació de la quantitat de colors, formes, coralls i peixos de tot tipus que hi viuen. Sembla un gran jardí!

Havent obert les portes de les meravelles del fons marí tenim ganes de viure més experiències així que ens desplacem a Amed, una localitat que viu principalment del turisme de busseig i de la pesca. Aquí ens submergim durant cinc dies en termes tècnics i fent immersions cada dia amb la finalitat d’aprendre al màxim i treure’ns el certificat de bussejadors. Amb les explicacions de l’Antoine, el millor instructor que podríem haver tingut, ens endinsem encara més en aquest món i no deixem de meravellar-nos amb el que veiem. Visitem un vaixell enfonsat i diferents barreres de corall observant mantes, morenes, peixos pallasso, barracudes, cavallets de mar entre molts altres. És
impossible anomenar aquí tot el que hem vist i sentit sota l’aigua, s’ha obert una nova dimensió per a nosaltres.

Diem adéu a aquesta fantàstica illa desde de Legian a Kuta i encara ens dona temps per visitar el famós temple de Tanah Lot. Està construït a sobre d’una platja rocosa on la marea puja i baixa. És bonic veure com l’aigua incomunica el temple quan puja la marea.

L’illa de Bali ens ha enamorat. La seva rica cultura, la  quantitat de temples, l’amabilitat del seus habitants, la seva sorollosa vida al carrer, els seus plats, la seva basta natura amb les seves idíl·liques platges, de segur que ens tornaran a atraure en una nova ocasió.

Només desitgem que no passi massa temps.

Publicat dins de Indonèsia | Etiquetat com a , , , , , , , , | 3 comentaris

Austràlia

Publicat el 12/07/2011 per mirantelmon

Abans d’anar cap a Fiji vam estar 4 dies descobrint la moderna ciutat de Sydney. Durant aquests 4 dies prenem un tast del que ens espera a Australia quan tornem de Fiji.

Tenim l’hostal a Chinatown, s’agraeix ja que es poden trobar llocs baratos per menjar i l’ambient és molt animat.
Vam passejar pel centre de la ciutat passant per Hyde Park, un parc força gran enmig de la ciutat que s’hi troben animals força estranys com ocells, ratpenats gegants i un tipus de zarigüeya.

Arribem caminant fins a la badia per trobar-nos la Opera House. Vam al·lucinar al veure un dels icones australians que tants i tants cops havíem vist en fotos o per la tele. En persona aquest edifici encara impressiona més. No sabem si és pel seu tamany,  per la seves formes o per la seva situació al costat de la bella badia de Sydney.

Al costat de la Opera House, travessant la badia, hi ha el gegant pont metàl·lic en forma d’arc que dona un romàntic toca a l’escena.

La gent acostuma a desplaçar-se amb ferri per la badia, ja que guanyen temps. Nosaltres decidim agafar-ne un per gaudir de les vistes desde el vaixell i aprofitant el viatge fem una parada a Luna Park, un parc d’atraccions. El parc construït al 1930 s’hi troben atraccions antigues i molt típiques. De tornada, caminant per sobre el pont, es tenen unes vistes aèries de la badia i la Opera House molt escèniques.

Vam visitar Bondi Beach, la platja surfera de Sydney. Tot i no fer gaire bon dia ja que plovia, hi havia molts surfistes dins de l’aigua. Quan va parar de ploure vam passejar fins a una punta de la platja per veure com trencaven les fortes onades del temporal.

Després de passar dos setmanes i mitja a Fiji va tornar per descobrir mes llocs d’aquest país tant gran.

Tot just atterrar a Sydney vam volar cap a Melbourne per trobar-nos amb els nostres cosins, l’Angela, en Gerard i en Tim.

Amb la companyia del l’Angela vam recórrer el centre i els barris de Melbourne. Ens ensenya els esmorzars típics dels australians, passegem pel Victoria market, ens endinsem al barri italià de Carlton per dinar-hi. A diferència dels gratacels de centre en aquest barri s’hi troben cases baixes. Per acabar amb un dia complet passegem pels votants del jardí botànic.

En un dia assolellat bronzegem la nostra pell caminant pel passeig marítim, que està replet de gent fent esport. Ens acostem fins a la platja de Brighton on hi han tot de casetes de fusta pintades de colors que donen un toc especial a la platja. Per tornar enrere i acabar veient la posta de sol sobre la ciutat.

Amb en Gerard i la seva parella la Blue Bird Betty, una furgoneta Volkswagen Wesfalia, ens porten a recórrer una gran part de la Great Ocean Road. Una carretera molt escènica que ressegueix la costa sud-est del país. A part de tots els racons i estones agradables que vam passar vam tindre la sort de veure un koala penjat d’un arbre.

El cap de setmana, amb tota la família reunida, ens vam escapar per fer un bon dinar en una granja Australiana, i per conèixer un dels animals mes famosos de país, el cangur. Per acabar una posta de sol desde Phillip Island amb una immillorable companyia.

Després d’uns dies ben acompanyats marxem a conèixer el centre del país, majoritàriament desèrtic i poc habitat. Aquí s’hi troba el poble de Alice Springs. Aquest poble és purament turístic degut a la proximitat de l’Uluru i altres paratges.

Nosaltres vam visitar Kata Tjuta un grup de 36 muntanyes en forma de cúpula de color vermell. Un lloc impactant per la seva grandària i color. La següent parada va ser a l’Uluru la famosíssima muntanya de color vermell tant fotografiada. Fins que no la vam tindre a davant no enteníem el perquè de la seva fama. Pels aborígens té molt importància espiritual per les seves llegendes, la muntanya és caracteritza per estar feta d’una peça, es a dir és una pedra immensament gegant. Per acabar el dia vam delectar-nos amb els colors que agafa l’Uluru quan es pon el sol, desde vermell intens fins a negre passant per vermellós-púrpura tot gaudint d’una barbacoa.

Abans d’arribar a la costa sud-est vam fer una parada a Coober Pedy un poble on les cases i hotels estan sota terra i la gent viu de l’extracció de pedres precioses d’òpal. Vam poder dormir en un hotel excavat per sota terra uns 6,5 metres. Tot un poble estrany enmig del desert amb moltes mosques, pocs habitants dels quals la majoria eren extravagants.

Després d’un trajecte força llarg, creuant-nos amb bastants camions-trens, vam arriba a Adelaide. Una ciutat amb ambient de poble on vam poder descansar de la calor extrem dels últims dies.

A Port Elliot un poblet costaner molt bonic ens va donar la benvinguda un juganer llop marí mentre passejàvem per la seva costa. Vam aprofitar el dia per caminar per la platja de la reserva fins al poble veí per tindre la oportunitat d’estrenar un recent restaurat tren a vapor de l’any 1918.

Ens reunim amb la família un altre cop a Melbourne per les vacances de Setmana Santa. Amb ells anem a passar uns grans dies a Mount Hottham, les pistes d’esquí d’Austràlia. Si, si a Austràlia també s’esquia, tot i que nosaltres hi vam ser quan no hi havia neu. Passem uns memorables dies passejant pel bosc, menjant plats i postre australians de la mà d’en Tim, descobrim rovellons a Austràlia, mengem rovellons a Austràlia, visitem vinyes i tastem els seu vins, anem amb bicicleta i sobretot riem molt.

De tornada cap a Melbourne i ja que queden pocs dies en aquest país en Gerard ens fa unes classes de surf i ens en sortim força bé.

Ens acomiadem de la família havent passat per la nostra part uns grans i inoblidables moments. Marxem esperant tornar un dia per conèixer moltes més parts d’aquest interminable país.

Publicat dins de Austràlia | Etiquetat com a | 1 comentari

Fiji

Publicat el 04/07/2011 per mirantelmon

Uns dies per Sydney i agafem l’avió cap a Fiji el país format per més de 300 illes.

La nostra primera parada és a la ciutat de Nadi a la illa de Viti Levu la més gran de Fiji. Una ciutat on no hi ha gaire per visitar i no te gaire res a veure amb la resta del país. Tot i que ens va sorprendre la mescla de fijians i indis que van ser portats pels britànics al segle XIX per treballar als camps de sucre.

Amb ganes de veure les platges, aigües i illes paradisíaques tant famoses de Fiji decidim anar a fer un retiro a la illa de Tokoriki. Una illa de sorra i selva de menys de 2km de llarg envoltada de una gran i densament poblada barrera de corall. Agafem el modern barco per acostar-nos al grup de illes Mamanucas. Som recollits de la gran embarcació per un petit vaixell que ens porta fins a la platja on es troba el cuidat resort, i el mateix dia investiguem els voltants.

A l’endemà vam agafar uns kayaks per anar a explorar-la la resta de la illa. En la travessia vam aprofitar per surfejar amb el kayak les onades de la barrera de coral, unes onades que t’agafaven amb molta força per fer-te lliscar ràpidament uns 50 metres mentre cridaves emocionadament.

Després de rato remant vam aconseguir arribar a la banda est de la illa, incomunicada per terra. Al veure una platja de sorra blanca amb una selva densa ens van entrar ganes de fer-la nostra. Així que vam parar per caminar, jugar, riure, banyar-nos i beure un còctel de coco natural dels que hi havia per allà. Creieu-me que els cocos es resisteixen a poder extreure la seva refrescant aigua i dolça polpa.

Cansats de la travessia sopem al restaurant de l’hotel un Kokoda, cebiche fijià fet amb coco i xai fet a al lovo, una barbacoa amb pedres calentes enterrades a la sorra, tota una delícia.

A la illa Tokoriki vam començar a interessar-nos per el que hi ha a sota l’aigua. La nostra primera experiència d’esnórquel en una barrera de corall al principi no va ser gaire agradable degut a una gran quantitat de meduses que picaven força. Tot i les molèsties vam poder comprovar que la vida a sota l’aigua era igual o mes impressionant que la illa exterior. És incalculable els diferents color i la diferent llum que desprenen els coralls, peixos i altres animals no identificables.

Havent vist una de les tantes meravelloses illes marxem amb la il·lusió de conèixer una mica més la cultura, vida i caràcter únic dels fijians.

Arribem amb avió a la segona illa més gran de Fiji, Vanua Levu. Aterrem a l’aeroport de Labasa i anem a la carretera a esperar l’autobús que va al centre de la ciutat. Allà trobem una dona que regenta un mini super i ens ajuda a esbrinar a l’hora que passa el bus de línia. Després de molt de rato de l’hora prevista apareix a la llunyania l’autobús desitjat. A Fiji és comú que tot funcioni en el Fiji Time com els hi agrada dir.

Només pujar al bus ja notem una sensació estranya. No sabem que passa però un cop situats i sentats en els seients comencem a entendre-ho. Estem sentats mirant cap endavant i totes les persones estan del reves…. ah! si! tothom ens esta mirant. El bus, una antigualla del segle passat sense finestres i amb motor de camió va ben ple de fijians. Pel que sembla no es normal que algú de fora utilitzi aquest transport ja que molta gent es recollida a l’aeroport pels xofers del seu resort o hotel.

Amb un somriure de circumstancia ens adonem que una dona típica fijiana; morena, grassoneta amb cara arrodonida, nas de patata i cabells afro està mirant a la Marta desde uns escassos i personals centímetres. La Marta amb vergonya es separa per poder observar el somriure meravellós i curiós d’aquesta nova amiga de viatge, la Louisa. Al trobar-se les mirades la dona tot d’una deixar anar una BULA!! neguitós…(Hola amb fijià)  per començar a fer un interrogatori. Emocionada va retransmetent amb crits a tots els passatgers les nostres respostes i li contesten amb rialles i més preguntes. Passem una estona divertida de la mà d’aquesta nova periodista espontània amb agradable i amistós caràcter.

Un cop al centre de Labasa vam trobar una dona que buscava gent per omplir un taxi cap a Savusavu. Per la comoditat i per no tindre que esperar un bus vam agafar-lo. Era un taxi curiós, tot guarnit amb tapetes i altres andròmines com si fos el salo d’una casa.

Savusavu està situada en una badia molt maca i tranquil·la. En el poble hi han aigües termals i quan baixa la marea es fan unes fumaroles a la platja de l’aigua que s’escalfa, si toques l’aigua amb els dits et cremes molt.

Passem uns dies a la platja de Savusavu i anem cap a la Illa de Teveuni o a la illa jardí com li diuen. Agafem un bus tot terreny que travessa durant 2 hores per una carretera en no gaire bon estat la selva fins a Buca Bay. Anem travessant molt de tant en tant petites viles de pescadors i en una d’elles fem una parada per deixar descansar el nostres glutis i poder menjar unes empanades delicioses de tonyina.

Al final del trajecte, en uns llistons de fusta que fan de port, esperem el tradicional barco per travessar el mar i arribar a Taveuni.

Arribem en diumenge, gran error, resulta que el diumenge és un dia sagrat pels fijians ja que el dediquen a anar a missa, son molt creients, i a estar amb la família. Per aquesta raó ho trobem tot tancat i amb molta gana i més sed trobem una dona que ens ven uns tristos gelats per esperar a trobar més opcions.

A prop del poble enmig de la selva hi han els tobogans naturals d’aigua de Waitavala, morts de calor anem a investigar la zona. Un “taxi” ens acosta fins on s’acaba el camí, i seguint els nens per un sender relliscós per mig de la selva arribem als tobogans. Ens sorprenem,i sorprenem a la gran quantitat de nens que hi han passant la tarda de diumenge saltant desde roques a les piscines i tirant-se de peu pels tobogans. Semblaria que haguessis anat a visitar un modern parc d’atraccions però es tracta d’un tros de paradís selvàtic amb roques polides per la constància del pas de l’aigua que ha creat una seria de tobogans de més de 20m de llarg i piscines millors que les de qualsevol balneari.

Havent observat detingudament els nens experts, ens ajuden a fer la primera baixada. Aconseguim arribar al final del tobogan, una piscina ben fonda, sencers, sense deixar de ser l’entreteniment de la gran majoria de nens imitant i rient-se de les nostres formes i relliscades.

Una entretinguda i divertida tarda de diumenge fijiana.

A Matei, un poble tranquil i no gaire poblat, agafem les ulleres i tub per submergir-nos a una de les platges solitàries de la illa. Les meravelloses aigües repletes de peix i corall ens vam tornar a fer perdre la noció del temps observant les seves petites histories rutinàries del fons marí.

Vam fer una excursió a les cascades de Tavoro situades dins del parc nacional de Bouma, passant un dia complet. Per arribar-hi vam agafar un dels dos busos diaris que recorren l’illa passant per humils viles i paratges idíl·lics per continuar caminant per camins amb companyia de moltes granotes suïcides. Arribem a la primera cascada del parc. Un salt d’aigua llarg i esvelt que ens dona un petit descans abans de fer la pujada escènica per arribar a la segona cascada, on definitivament fem un bany.

De tornada ens espera el dinar a les portes familiars del parc sota un cuidat porxo. La senyora que “vigila” el parc ens prepara un complet dinar a base de nodels amb tonyina, espinacs fijians i llet de coco acompanyat de la seva habitual cassava(yuca). quan passa l’ultim autobús per tornar, nosaltres encara estem dinant. Fent honor al fiji time la cuinera decidia demana al conductor i a tots els seus passatgers que ens esperin a que acabem de dinar. Nosaltres engolim la resta del plat per no enneguitar als presents i futurs passatgers, que no mostren cap tipus d’inconvenient a esperar dos turistes que acaben el seu àpat.

Començant la conta enrere per abandonar el país, tornem a la illa de Viti Levu. Aquest cop a la capital, Suva. Sobrevolem un mar d’illes blanques envoltades de colors turqueses on s’aprecia les masses de corall en una petita avioneta inestable. Acostumats a grans avions aquest vol ens va fer sentir com si viatgéssim en una atracció de fira. Els desplaçaments de l’avio son bruscos i extremats en alguns moments s’inclina d’una manera exagerada fent sentir el moviment a l’estomac.

A Suva contemplem la vida rutinària d’aquesta ciutat fijiana única per la seva mescal de ètnies i la seva accelerada forma de vida tant poc comuna a la resta del país. Ens movem pel port i ens encantem amb les parades del mercat central.

Amb un altre agradable trajecte amb bus viatgem per la costa sud de l’illa per arribar a casa de la Topou a una tradicional vila fijiana anomenada Namatakula. La vida en aquestes viles es desenvolupa a un altre ritme. S’hi viu d’una forma molt tradicional i de proximitat, segueixen a la perfecció les seves tradicions com anar a missa cada dia. La Topou i la seva família viu en una casa davant de la platja que ha adaptat per allotjar-hi gent.

Vam conviure uns dies amb tota aquesta família i amb una d’Australia que també s’allotjava a la casa. Cada tarda després de l’escola tot els nens del poble venien a la casa i a la platja a passar el rato, tant per jugar a rugbi, banyar-se o ensenyar-nos a agafar cocos de altes palmeres. La Topou ens va portar un dia a visitar l’escola de la vila, on la directora ens va demostrar la seva vocació per educar aquests petits entremaliats. Va ser molt graciós veure el primer curs com aprenia angles de la ma de cançons infantils.

La Topou ens va captivar ja que es una senyora molt treballadora i carinyosa que et feia sentir molt benvingut a casa seva. Ens va ensenyar a preparar alguns plats fets amb llet de coco del seu repertori, tinguen la oportunitat de participar en la preparació d’un Lovo.

Per fer la despedida vam fer una ultima capbussada a Momi Bay en unes dunes de sorra enmig del mar per tornar a veure el magnific fons marí.

Marxem havent vist un país perdut enmig del pacific dispers en moltes illes, amb un encant natural sobrecollidor. I ens emportem una mica d’aquest caràcter fijià tant autentic i humà. Que es pot esperar d’aquesta gent si el seu hola(BULA) literalment significa… vida

Vinaka vakalevu

Publicat dins de Fiji | Etiquetat com a | 1 comentari

Argentina

Publicat el 03/07/2011 per mirantelmon

Coneixem Argentina a través de Puerto Iguazu,  la ciutat que alberga les Catarates de Iguazu. Ens estremim amb la Garganta del Diablo, on sembla que s’acabi el món. És impressionant veure des de sobre i de tan a prop tanta quantitat d’aigua caient desde tanta alçada. El rebot de l’aigua aixeca un polsim que envaeix l’escena.

Pel parc hi viuen moltes famílies de coatís que desesperades remenen el terra en busca de menjar i tot sovint es creuen en el teu camí. És molt graciós observar com caminen.

Els salts d’aigua que hi ha actuen com a barreres naturals i provoquen que les espècies que viuen a d’alt del riu siguin diferents de les que viuen a baix. Fa anys hi havia un gran problema amb la tala il•legal d’arbres i quan hi havien pluges el riu arrossegava més terra del conte tenyint l’aigua de color marró. Això comportava varis problemes ja que els peixos no trobaven les seves parelles i tampoc veien les seves preses per alimentar-se. Avui aquest problemes s’ha solucionat gràcies a la persecució de la tala d’arbres, a la construcció de preses per evitar el despreniment de terra i a l’ampliació de la reserva.

La següent parada ens porta a la moderna ciutat de Buenos Aires. Aquí ens trobem amb la nostre cosina la Montse,  que s’ha traslladat a viure a la ciutat. Amb ella coneixem l’ambient del barri de Palermo i passem uns dies encantadors amb família.

Caminem molt per la ciutat, la Avenida Santa Fe ens porta al carrer Callao conegut per totes les llibreries que hi han. Treiem el cap pel l’Ateneo, un antic teatre reformat en una gran i original llibreria.
Aquest carrer ens porta a passejar pel carrer Corrientes famós per tots els teatres que hi han. Passegem pel carrer comercial Florida i visitem la casa Rosada, l’edifici del govern. Ven rosa ella. Ens perdem pels carrers adoquinats del Barri de San Telmo i en les seves places gaudim de l’elegància del tango.

Des de la nostre visita a Argentina el nostre plat preferit s’ha convertit en el bife de chorizo.
Creiem que és la carn mes bona que hem tastat mai. Un taxista molt xerraire ens va desvelar un dels secrets de la bona qualitat de la carn argentina; no transporten les vaques en camions durant dies per portar-los al matadero, sinó que està a prop de la granja i aixi no s’estressen abans de matar-les.

Per fer la ruta per Argentina decidim llogar un cotxe per guanyar mes llibertat. Aixi que la primera parada la fem a Rosario gracies al Ford Ka amb la companyia de la nostre cosina. La ciutat dorm al costat del riu Paraná. La vora del riu és ben aprofitada, és utilitzada com a zona d’oci, com un espai per a fer barbacoes, restaurants i platges amb hamaques on la gent s’hi banya. Per fer diumenge vam passejar per la vora del riu, “molt cansats” vam tastar unes cervesetes i per acabar rematant-ho amb un exquisit surubí, un peix típic del riu Paraná.

Ens acomiadem temporalment de la nostre cosina per començar la nostre ruta amb cotxe per terres Argentines. Després de varies hores dins el cotxe i travessant paisatges molt pintorescs arribem al poble de Maipú província de Mendoza. Lloguem una caseta envoltada de vinyes i de fons la cordillera central!! La regió es famosa per la producció de vi, s’hi produeix el 70% del vi del país hi ha vinyes molt grans.

Donem una volta amb bicicleta per les vinyes i ens empapem de la pau que s’hi respira abans de continuar la nostre ruta. En aquest laberint de vinyes, per primer cop desde que hem marxat de casa ens vam perdre. Mes de tres quarts d’hora donant voltes per trobar la caseta. Finalment després d’orientar-nos amb petits detalls hi vam arribem.

Ens despedim d’aquest encantador paisatge natural i posem rumb a Malargüe. Per arribar-hi hem de passar per la mítica ruta 40, una versió argentina de la route 66. Aquesta carretera recorre Argentina de nord a sud resseguint els andes i passant per racons molt inhòspits. És molt antiga i encara hi ha molts de trams que no estan asfaltats, en el seu lloc estan coberts de grava i en alguns casos de grava molt gran o pedres.

De camí a Malargüe després de moltes hores conduint per paisatges al·lucinants amb els andes de teló de fons, creuant-nos amb remats gegants de cabres, cavalls i no gaires cotxes més, va arribar un punt on creiem que ja hauríem d’haver arribat.

Portàvem hores conduint per un tram amb forts canvis de resant, curves en forma de o, grava molt gran, nuvolades de pols i molts pous d’extracció de petroli.

Després d’uns tensos moments de recapacitar i orientar-nos per intentar entendre on som, veiem a la llunyania uns arbres que creiem que nomes poden ser obra humana en un entorn tan àrid. Aixi que provem sort.

Apareixem a una carretera pavimentada just al costat d’una gasolinera, l’empleat sorprès de veure’ns aparèixer pel camí de sorra ens pregunta curiosament d’on venim, després d’explicar-li amb el mapa a la mà el nostre recorregut, ens explica que hi ha un error de senyalització en un punt de la carretera i que hem acabat agafant una altre ruta alhora ens felicita per haver superat un dels trams de Ralli Dakar del 2009 en un temps no gaire rècord.

Abandonem Malargüe per seguir per la ruta 40 aquest cop sens desviar-nos. Fem una parada al estrany poble de Chos Malal per descansar del trajecte. Un poble envellit enmig de pols i poc més.

Continuem per la R-40 per entrar a la Región de los Lagos. Mica en mica el paisatge canvia i de una terra àrida amb poca vegetació passem a una terra repleta de llacs de games de colors verd i blaus, muntanyes i molta vegetació. Seguint la carretera serpentejada no podem deixar de sorprendre’ns a cada revolt. Impressionant!

Rodejat de muntanyes verdes coneixem El Bolsón, un poble hippie amb molts d’artesans que organitzen un interessant mercat de productes propis.

Després de molts dies tornem a veure el mar. L’Atlàntic ens acompanya en aquesta etapa de localitats costeres passant per Comodoro Rivadavia la capital del petroli i Rada Tilly, un petit poble al costat de Comodoro on nomes hi han mini mansions.

Decidim para al poble coster de Caleta Olivia. L’estàtua immensa d’un obrer del petroli dona a pensar que aquest poble com tants també es beneficia dels jaciments petrolífers dels voltants. Al poble hi ha molt d’ambient juvenil i els carrers són plens de jovent que va de passeig.

Sumant kilòmetres arribem a la localitat desitjada de El Calafate, la més propera al glaciar Perito Moreno. Aquest poblet descansa al costat del Lago Argentino amb un color celeste que ens recorda al mar carib.

Ens agradaria fer especial menció a les empanades de carn de la fleca del poble, les millors que hem menjat, superant las saltenyas de Bolivia i qualsevol de les d’Argentina.

Per fi aconseguim plantar-nos davant del anhelat Glaciar Perito Moreno. Ens captiva la seva immensitat ja que ni l’inici es pot veure. Del color blanc que desprèn tot el galciar en alguns moments quan els núvols deixen passar els rajos de sol es transforma lentament en un blau marí profund, és encantador veure aquesta transformació.

És inevitable que de tan en tan, per l’escalfor del sol, alguna punta més irregular del gel es fongui i caigui a l’aigua. El soroll de gel cruixint avisa que pot passar en qualsevol moment i
inquiet mires concentrat per no perdre just el moment de la caiguda. Un soroll i una emoció genial que després d’uns instants de silenci tothom arrenca alguna exclamació incontenible. Extremadament emocionant.

De tornada a Buenos Aires per agafar el següent vol fem una parada a la protegida Península Valdés, protegida per ser casa d’una gran varietat de fauna. Des de lleons marins, pingüins, ballenas i orques. Es fa raro veure a pingüins amb la calor que fa. Es graciós contemplar la seva torpesa fora de l’aigua i la seva habilitat a dins de l’aigua.

Coincidim amb l’època per poder assistir a un dels espectacles naturals mes sanguinaris de la península. Les cries de llops marins aprenen a nedar i les orques conscients d’aquest esdeveniment s’acosten a la costa fins a arribar a sortir de l’aigua per intentar menjar-se les. Aixi que passem varies hores mirant al mar cruelment desitjant la mort d’una petita foca. No tenim sort, al contrari de les foques, i ens hem de conformar amb la crònica d’afortunats visitants i locals.

Coneixem Mar de Plata, una ciutat costera on famílies de la capital passen els estius. No es recomanable visitar la ciutat a l’estiu ja que és impossible trobar un forat a la sorra però ara no hi ha massa gent i la platja és bonica. Traiem el cap pel tranquil poblet de Mar Chiquita. Aquest poblet és especial per tenir la única albufera del país. Un llac que per una banda s’alimenta d’aigua dolça provinent de les muntanyes i per l’altre banda té filtracions d’aigua salada provinents del mar. Això provoca que hi hagi una salinitat especial que dona allotjament a moltes espècies diferents de flora i fauna especialment aus. Fins i tot hi han flamencs.

A Choscomús hi fem l’ultima parada abans d’arribar a la capital. La ciutat rodeja un llac força gran i és un lloc molt visitat pels amants d’esports aquàtics.

Arribem a la capital per agafar el nostre vol. Encara tenim un parell de dies que aprofitem per visitar el barri de la Boca. És famós per tenir les casetes pintades de diferents colors. Ens expliquen que ve d’una tradició antiga que tenien els mariners del barri. Quan pintaven els seus vaixells els hi sobrava normalment un xic de pintura que l’aprofitaven per pintar les façanes de casa seva creant aquest colorit carrer.

Abans de marxar no volíem perdre l’oportunitat de assistir a una classe de tango. Aixi que ens presentem a un antic teatre on sabem que fan classes i intentem aprendre’n al màxim. Ens ho passem molt bé. Tot i les trepitjades mútues.

A Argentina hem tingut la llibertat de viatjar amb cotxe i això ens ha permès viure uns moments immillorables. Hem gaudit d’apostes de sol a les planures patagòniques que cobrien el cel amb un arc iris complet. Fins que la nit negra curvada invadia el cel tapant tots els color. Hem travessat paisatges pintorescs de llacs i muntanyes verdes, zones absolutament àrides, carretes sense fi, hem gaudit d’àpats amb la única companyia dels andes de fons i hem apreciat l’amabilitat de la gent. Ens ha encantat aprendre sobre les llegendes de la R-40, de la seva cuina i hem rigut ballant el seu tango!

Inesperadament s’afegeix un nou lloc a la nostra ruta, l’avio d’Argentina a Australia passa per sobre el pol sud veien desde l’avió el blanc impolut del gel del pol.

Gràcies Argentina!

Publicat dins de Argentina | Etiquetat com a | 3 comentaris