Brasil Sud

36 hores després de sortir amb bus de Belem arribem a la ciutat de Salvador de Bahia. Ens allotjem en el que probablement es l’hostal amb mes bones vistes de tota la ciutat, just davant de la praça da se amb vistes a l’esplèndida badia i al centre.

Vam passejar pel centre de la ciutat entre carrers adoquinats i façanes de colors, mentres vagàvem ens va emocionar trobar una de les bandes de batucades més famoses del país, Olodum. Gràcies a ells vam poder sentir els grans ritmes brasilers ressonar entre els estrets carrerons del centre.

Al no tindre prou amb la festa de la tarda, per la nit vam repetir batucada amb mes emoció. La batucada va mes enllà de la pròpia musica ja que també serveix com una manera de orientar als joves del carrer cap a ambients mes sans, aprenent a tocar instruments i una disciplina de compromís.

De Salvador cap a Rio de Janeiro. Una de les ciutat que mes ens ha sorprès tant per el lloc on es situa, al costat del mar escampada entre muntanyes arrodonides, i per la seva vida. Ens submergim una mica en la rutina de la ciutat veient la posta de sol a la platja d’Ipanema desde l’Arpoador, impressionant-nos amb el Cristo Redentor i les seves vistes, torrant-nos a la platja de Copacabana i perdent-nos entre la multitud de les festes de precarnaval.

Les ganes de sol i platja ens porten a la illa encantadora i plujosa Ilha do Mel. Ens rep el senyal enmig del mar de prohibició de vehicles, anunciant uns dies plàcids.

Es una illa molt verda on tots els carrer dels 2 petis pobles son caminets de sorra on a cada cantonada t’espera una sorpresa com un atac d’un lloro o el brunzit d’un ciclista.
Tot i la quantitat d’aigua que van deixar anar els núvols ens vam poder submergir a l’Atlantic en platges desèrtiques i gaudir dels al·lucinants paisatges.

Per despedir-nos de Brasil saludem Argentina desde l’altre banda de les catarates d’Iguazu tot meravellats pels ensordidors salts d’aigua que dibuixen arcs de sant Martí sobre tota la selva.

Publicat dins de Brasil | Etiquetat com a , , , , | 7 comentaris

Brasil Nord

Brasil ens espera a l’altre costat del riu, i robant-nos 3 minuts en una barqueta hi posem els peus i tots els sentits.

Després de mesos ens trobem amb un idioma diferent. Amb els dies ens en sortim força bé, ja que els brasilers hi posen ganes i l’idioma te moltes similituds amb el nostres. És gratificant amb un parell de dies poder demanar menjar, dormir i banheiros amb portuguès.

Guaja-mirim ens serveix com a poble introductiu comencem a aprendre l’idioma els menjar i el caràcter dels brasilers.

La ciutat de Porto Velho ens dona l’entrada a la vida riberenca a traves de tres dies de navegació pel riu Madeira en un vaixell de fusta inundat d’hamaques.

El vaixell Dois Irmaos ens baixa fins a la ciutat de Manaus. El trajecte ens enamora ja que aquest “creuer” de 3 llarguíssims dies ens ensenya el rutinari paisatge selvàtic de aigua color cafè amb llet i verd intens. De tant en tant aquesta rutina és trencada per algun curiós dofí.

Tot això és animat per la musica forró que s’escapa d’uns immensos altaveus i que es torna repetitiva com el paisatge. Compartim aquesta casa amb mariners extravagants, mirades afectuoses amb passatgers, escarbats voladors, àpats de l’exercit, molts de quilos de ceba, i uns nous amics. Compartim rialles amb veneçolans que venen de la fi del mon, Ushuaia, dos argentins cinquantons, un “artista” xilè i un soldat brasiler perdut buscant el seu esquadró.

A la capital de les amazones tastem les grans varietats de fruits i sucs com també tacacá la típica sopa amazònica, feta de caldo de mandioca(yuca) salada, all, condiments, jambú(fulles picants) i camarons secs. Ens sorprèn el colorit teatre famós per ser tots els materials importats d’Europa, us pot semblar comú però aquí queda molt lluny. Per fer-nos entrar ganes de visitar la selva anem a conèixer una mica la seva fauna al Bosque da Ciència, un bosc dins de la ciutat.


Per arribar al següent destí hem de creuar la selva Amazònica. Per terra és impossible aixi que ens tornem a embarcar en següent vaixell de baixada pel riu Amazones cap a Santarém. Aquest cop ja tenim experiència i pengem millor les hamaques per dormir, obtinguen aixi més espai per balancejar-se.

La ciutat de Santarém no ens agrada gaire i decidim marxar a un poblet al costat d’un llac al riu Tapajós anomenat Alter do Chao. Aquí trobem la pau que buscàvem a les Amazones banyant-nos desde les illes al llac.

Contractem una petita embarcació de fusta, la gran Mâe Natureza, per remuntar-nos riu amunt a passar 3 dies visquen i coneguen les comunitats indígenes. Compartim durant aquests dies la seva forma de vida i ens ensenyen moltes coses, desde el que cultiven fins el que els cura. Gaudim de llargues caminades a traves d’arbres mil·lenaris i de sorolloses però plàcides nits dins de la selva. Som un gran equip, en Jorge el capità, gran persona i afortunat per posseir una illa, l’Hermes, mariner criat a les Amazones i en Luis, un membre de la comunitat i un gran savi.

Aquests dies acompanyats i benvinguts per aquestes persones i aquest racó del món van ser molt intensos i especials per nosaltres, i d’alguna forma que aquestes paraules quedin escrites com un petit agraïment pel seu afecte i les seves lliçons.

Amb un ràpid despertar correm per fer la última etapa amb vaixell del riu Amazones i trobar-nos amb l’Atlàntic, a la Nova York de les Amazones, Belem.
En aquest últim trajecte ens adonem de les dificultats de les comunitat aïllades al llarg del riu. Es veuen obligats a demanar desde les seves modestes canoes als passatgers dels grans vaixells. Alguns amb una mica més de recursos intenten vendre camarons o palmitos enganxant-se, amb el perill que suposa, als grans vaixells.

Belem situada a l’oceà funciona com a porta de sortida de l’autopista del riu Amazones per a vaixells immensos de mercaderies i matèries primes provinents de Manaus, al centre de la selva.

Belem és conegut pels mercats de tot tipus de productes provinents de la selva, s’hi pot trobar tant fruites o peix com a remeis miraculosos fets d’essències que asseguren poder atraure els diners, la sort, la felicitat, enamorar, vèncer batalles o sinó sempre queda el vence tudo.
Al tindre sort a la selva i no veure un Jaguar, decidim anar a buscar-lo en captivitat i meravellar-nos amb el seu estampat i desil·lusionar-nos amb els seu real rugits.

Publicat dins de Brasil | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Brasil Nord

Bolívia

Unes hores rodejant el llac Titicaca ens deixen a tots 4 a les portes de Bolívia, Copacabana.

Des de aquí visitem la part boliviana del llac i la illa del sol, ens segueix impressionant el llac i la cultura inca. També fem un tast de les truites de llac.

Un dia després d’arribar al país el govern Bolivià decideix apujar la benzina un 75%, com era d’esperar la gent no acaba d’acceptar aquesta pujada i començen a haver-hi vagues.

Dubtem si seguir el viatge per Bolívia però ens arrisquem ja que la següent parada és just a la frontera amb Chile on podríem fer una escapada ràpida si fos necessari. Per sort passat uns dies el govern va abolir la llei aprovada.

Un parell d’autobusos desafortunats, un sense benzina i un amb una mecànica pobre, aconseguim arribar a Uyuni, una petita població al costat del desert de sal més gran i a més alçada del món.

Aqui ens escapem 3 dies a visitar el salar i els seus voltants amb un atrotinat 4×4 dirigit per el nostre guia, conductor, cuiner, rentaplats Lorenzo.
Amb ell, dos francesos i nosaltres quatre en el “cotxe” descobrim les il·lusions òptiques del salar, la majestuositat del desert, els colorits llacs i la sorprenent fauna (flamencs, conills obesos, llames, vicunyes). Disfrutem d’una bon sopar i una gran companyia el dia de fi d’any tots plegats sota el cel més estrellat que ens ha cobert mai. A l’hora que altres anys encara no estàvem al llit ens despertem per començar l’any fent un bany a unes aigües termals naturals.

Encara amb el record del salar marxem cap a Cochabamba per conèixer una ciutat boliviana i veure la mescla del seus habitants, tant gent indígena com gent urbanita. Ens va sorprendre la imatge del “Cristo de la Concórdia”, uns metres mes alt que el crist de Rio de Janeiro.

Des de aqui, amb la companyia de l’Hector, un noi català-valencià de voluntariat com a enginyer agrònom marxem cap a Villa Tunari un poble a la selva boliviana. Allà disfrutem d’un dia de pesca al riu amb l’ajuda d’un local, decepcionanment nomes vam fer dos captures.

Malauradament arriba l’hora de acomiadar-nos de l’Amado i l’Esteve, després d’unes grans abraçades energètiques ells parteixen cap a Perú en un llarg trajecte per tornar a casa. Per la nostre banda ens endinsem amb l’Hector a la regió selvàtica per fer una parada a Puerto Jiménez.

En aquest minúscul poble tenim l’oportunitat de veure un dels negocis més comuns i amagats del país; el negoci de la fulla de coca.

Amb les ganes de visitar una comunitat indígena, naveguem pel riu en una barqueta amb el capità Pepe Pistola i l’ajuda del seu mariner de 12 anys.
Després d’un llarg recorregut passat per aigua, coneixem en una visita molt ràpida a causa de la persecució de milers de mosquits la comunitat aïllada de Yuracare i TriniTaria.

Nosaltres vam poder marxar però varies famílies s’enfronten dia a dia amb aquest problema. Encara no ens fem a la idea com poden viure en aquest lloc.
Navegant riu amunt encara amb la imatge d’aquestes persones ens topem amb uns pescadors locals en una zona absolutament tranquil·la del riu on podem palpar les seves immenses captures. Almenys el seu entorn els brinda aliment i pau sensorial.

Per contraposar aquesta imatge vam posar camí a Santa Cruz, la regió més rica del país. A la ciutat de Santa Cruz vam poder gaudir de la vida europea com anar al cinema o fer un cafè en un bar. Aquí es troben concentrades les classes mes adinerades del país com terratinents o altres negocis de dubtosa legalitat.

Amb una mica més de practica ens acomiadem del nostre amic Hector en la seva tornada al voluntariat.

Amb ganes d’arribar a Brasil viatgem amb avioneta sobrevolant els magnífics paisatges de la desconeguda selva amazònica boliviana, desde Trinidad a Guayaramerin.

Un petit trajecte de 3 minuts després d’hores d’espera pel segell de sortida porta els nostres peus a trepitjar terres brasileres.

Aixi doncs marxem de Bolívia amb una sensació agredolça després de veure les desigualtats entre classes. Tot i veure un país tant desigual s’entén al veure la complexitat de la seva societat i dels seus orígens.
Marxem amb l’esperança de poder tornar algun dia per conèixer mes profundament altres regions d’aquest bast país.

Publicat dins de Bolívia | Etiquetat com a | 3 comentaris

Perú

Ens trobem davant d’un nou país per descobrir, aquest cop amb l’agradable companyia d’uns grans amics l’Amado i l’Esteve.

Primera parada Lima, arribem a l’hostal i intentem sorprendre a l’Amado i l’Esteve, però ho fan ells just abans de creuar la porta amb la seva calorosa i cridanera benvinguda. També ens il·lusionem amb la trobada del cosí “peruà” de l’Alex en Ricard.

Ens tornen a sorprendre amb el fabulós dinar, arros a la cassola, i passem la tarda tots plegats xerrant i posant-nos al dia.

Ja que l’altre parella estava cansada de la gran ciutat vam marxar a l’endemà cap al poble coster de Paracas. Aquí vam fer “patir” els ocells i vam visitar les Illes Ballestas, on ens va caure del cel un souvenir regalat, la caca pudenta dels ocells, ens la deurien tornar.

Pensant que nomes contractàvem el trajecte cap a Ica per fer transbord cap a Cuzco, ens trobem amb la grata sorpresa que faltaven 4 llocs per emplenar un tour de tast de pisco amb destí final Ica. Com no vam gaudir plenament del tast…

Un cop a Cuzco, ens vam avituallar ràpidament als temuts 3.400 m d’alçada. Vam visitar gran part de la ciutat i de les seves ruïnes del voltant, tot passejant entre les muntanyes. A tots ens va agradar la ciutat, tant pel seu menjar, pel seu moviment i els seus ciutadans indígenes.

A Cuzco vam conèixer un xerraire taxista que ens va portar fins a Ollantaytambo, aprofitant el viatge per fer de guia turístic. Ens va ensenyar punts claus per gaudir de les fabuloses vistes del Valle Sagrado, hem de dir que no teníem paraules sobre el que veien els nostres ulls.

A l’arribar a Ollantaytambo ens sorprenen les ruïnes que l’envolten tot abraçant les muntanyes. Després d’un bon dinar pugem esbufegant a dalt de les ruïnes per veure el sol amagar-se darrera les muntanyes i per rebre la pluja desde les altures. Vam haver de fer una baixada rapida i amagar-nos en un altillo que feia de bar per fer companyia a una cerveses tots plegats.

Ven d’hora ens esperava l’espectacular ruta de tren, que travessa muntanyes tot seguint el riu, cap a la ciutat que dorm als peus de Machu Pichu, Aguascalientes.

A l’arribar a Aguascalientes, comprem les entrades per anar a Machu Pichu el dia següent, només ens quedava contenir el neguit fins a la matinada.

Ens llevem a les 3 del matí per ser dels primers a la porta i aconseguir una de les 400 entrades pel Wayna Pichu. Un cop obren la porta travessem amb gran il·lusió el pont per començar a pujar unes 1800 escales que ens separen de la bella ciutat inca.

Molt exhausts i molt feliços arribem a les portes de Machu Pichu. No sabem si per sort o per desgracia hi havia boira que donava a tot el conjunt arqueològic un encant especial i místic.

Al cap d’unes hores ens vam enfilar a la muntanya del Wayna Pichu. Esta situada just davant de Machu Pichu, desde on es te una visió desde les alçades de tota la ciutat inca. Ens van fascinar les ruïnes del Wayna, penjades al cim de la muntanya.

Per acabar de fer una visita completa a la tarda vam fer una visita guiada per saber els detalls de la historia i dels seus antics ciutadans.

La nostra visita va acabar amb el lent descens de les escales deprès de passar 12 hores immersos en aquest lloc tant màgic sigui per les seves ruïnes o per les seves històries.

Acabem la ruta de Perú a Puno, tot just arribar vam anar a conèixer el Uros, una comunitat indígena que viu en illes flotants al llac Titicaca. Tot i ser un lloc que s’ha acabat convertint en una atracció turística no deixa de sorprendre la seva dura forma de vida.

Vam acomiadar Perú celebrant la nit bona lluny de la família però sempre recordant-la amb molt d’amor i enyorança.

Aixi que com sempre amb un sentiment agredolç, amb pena d’abandonar un país i l’emoció de coneixen un de nou, ens acomiadem de Perú.

Publicat dins de Perú | Etiquetat com a , , , , , , , | 14 comentaris

Corcovado, Chauita

Es diu que les 42.469 hectàrees del Parc Nacional de Corcovado és un dels llocs més intensos biològicament del món, vam tindre l’ocasió de gaudir-ne 3 grans dies.

Entrem al parc pel refugi La Leona, ens esperen 7 hores de caminada ( i 1 pensant com travessar un riu) per un sender que travessa la pura selva per arribar a l’estació biològica La Sirena.

Durant la caminada ens topem amb una gran quantitat d’animals salvatges que resideixen al parc: Monos aranya, monos de cara blanca, monos titi, coatís, cérvols, cocodrils, tamàndues, guacamais, tucans, colibrís i altres animals.És tota una gran experiència i aventura caminar per aquest paratge salvatge amb la incertesa de tindre la inesperada trobada amb un puma o amb un jaguar. No és probable però s’en senten moltes històries.

Després de la llarga caminada i de creuar molts rius arribem al refugi La Sirena, el nostre allotjament d’aquests dies. Aquí vam poder escoltar els sons de la vida nocturna de la selva, i podem dir que hi ha mooolta vida.

Vam passar un dia caminant i gaudint de la selva per senders propers a l’estació, al dia següent ens esperava el camí de tornada a peu i la carretera accidentada amb un camió.

Després d’un llarg viatge ens plantem a Chauita, un poble molt petit a la costa caribenya, per relaxar-nos dels dies de la selva i agafar forces per enfrontar-nos amb Perú.

Aquí per fi hem pogut veure l’animal que tant havíem escoltat tant a Mèxic com a Costa Rica: El mono aullador. La seva mida no fa justícia als crits ferotges que es poden sentir desde 4 kilòmetres.

Diem adéu a Costa Rica, havent apres el seu estil de vida tico:

PURA VIDA!!!

Publicat dins de Costa Rica | Etiquetat com a , , | 13 comentaris